La versió limitada de la fotografia
Les converses amb els meus alumnes-amics sempre són interessants. Fa poc, una d'elles tractava sobre fins a quin punt, mentre fotografiam un espectacle, concert o partit de futbol, bàsquet, etc. experimentam aquesta estranya sensació que mos perdem una part del que tenim davant.
Com si, centrant la nostra concentració a mantenir l'enquadrament i l'enfocament adequats intentant captar el moment àlgid de l'acció, estem vivint una versió limitada del que tenim davant.
Jo he tengut aquesta sensació. Mentre seguesc a través del visor a un jugador corregent cap a la cistella som incapaç de veure els moviments dels seus companys i el conjunt de la defensa contrari.
ISO 1600, f2.8, 1/640
A un concert, mentre estic pendent del cantant, no puc veure els atractius llums que il·luminen al guitarrista principal, ni puc observar la reacció del públic present.
ISO 5000, f2.8, 1/400
La frase, filosòfica, que diu "No es pot tenir tot a aquesta vida" s'aplica cruelment a aquests casos. Una altra frase més optimista ens revela que "Quasi tot té solució a aquesta vida".
Per mi, la solució a aquests casos està a dedicar una part del partit/espectacle a la realització de fotografies. I una altra part, amb la càmera dins la motxilla, a disfrutar de la forma més intensa de l'esdeveniment.
Si compartiu aquest sentiment, sempre mos queda el consol de què amb les nostres fotografies podem reviure aquests moments sempre que vulguem.
Diuen que aquest és un dels principals motius pels quals existeix la fotografia.